L' ORIGEN DE LES RELACIONS HUMANES

Per aquesta idea ens hem de fixar en Hegel, va ser un filòsof alemany pertanyent a l'idealisme.
Hegel va estudiar la relació entre els humans; segons ell, els humans desitgem desitjos, al contrari dels animals que desitgen coses: menjar o aigua. Nosaltres en canvi, anhelem  el reconeixement d' un altre individu. La lluita es genera per tant, quan els dos individus busquen el reconeixement de l' altre i finalitza al la retiració d'un dels dos, el perdedor, es retira donant el reconeixement al guanyador. Es aquí on s' inicia la relació Amo-Esclau, aquesta relació es la mateixa que hi havia entre la burgesia i el proletariat al segle XIX, època en la que va viure el filòsof.

-       L' amo doncs, un cop ha obtingut el reconeixement del esclau, va perdent-li reconeixement fins que, aquest esclau no li aporta una satisfacció personal. Això es degut a que acaba sent tal la sublevació del esclau que l' amo acaba veient a aquest com a un inferior.
-       L' esclau, que es l' únic que treballa, és el que acaba formant la cultura, ja que només ell treballa la matèria.

Hi ha una situació, Tesi, que es veu superada per una altre, Antitesi, on s' observa una relació de dominància on ambos bàndols sap a quina posició pertanyen, Síntesi.

Aquest cicle s' anirà repetint una i altre vegada.


Hegel també deia que les creences com la religió, actuen com a pantalla de fum sobre la realitat. Quan a un treballador se li deia que aniria al cel si seguia treballant tant duur a canvi de tant poc, el mateix treballador s' acabava autoconvencent de que la seva situació era justa, es així com es reduïen les possibilitats de revolta dels treballadors amb qualitats laborals baixisimes.

Ell el que buscava era el aconseguir eliminar aquestes pantalles de fum (religió, costums, moral, ... les quals havien sigut posades en el cap dels treballadors a gust dels dirigents més poderosos de grans empreses) per tal de poder progressar i evolucionar. A aquesta acció d' eliminar les pantalles de fum la va anomenar praxis.

Primeres petites revoltes a Espanya i les condicions més justes que demanaven.

LA REALITAT

Anomenem ‘realitat’ el que existeix. La metafísica és la branca de la filosofia que es dedica a esbrinar la naturalesa general de les coses, que es demana per què i com existeixen aquestes coses. Des del començament, els filòsofs metafísics s’han esforçat per comprendre la realitat i fer-la compatible amb les idees de pluralitat, moviment i canvi. Són reals els canvis o es tracta d’una simple aparença? La realitat és una o múltiple? Com canvia la realitat? Es pot definir la realitat com el conjunt de tot allò que existeix o que és.

Afirmació problemàtica: existeixen els unicorns? I la idea de bellesa? Encara que no es puguin veure a simple vista, existeixen els àtoms com existeixen els arbres o els cavalls? I la llibertat? I la ment?

Aclarir i precissar aquestes intuïcions que tenim de la realitat és una de les tasques fonamentals de la metafísica. De forma general es poden perfilar 2 concepcions bàsiques de la realitat segons siguin més o menys restrictives en la seva consideració.

Hi han dues concepcions principals de la realitat: 

Sentit restrictiu: la realitat és tot allò que ens envolta i del qual podem tenir experiència; o bé perquè es tracta d'éssers observables pels sentits (arbres), o bé perque poden observar-se gràcies a instruments com els microscòpis o telescòpis (àtoms, planetes), o perquè puguem constatar les conseqüències de la seva existència (llei de la gravitació universal). concepció científica de la realitat física o material.

Sentit ampli: es considera que no tan sols tenen existència els éssers materials i observables de la ciència, sinó també les realitats subjectives que coneixem íntimament (sentiments, idees, creences...), productes culturals (personatges literaris, mitològics...), realitats immaterials o espirituals (la ment, Déu, la llibertat...). Fins i tot es considera real l'essència mateixa de les coses; es a dir, allò que no podem observar però que dota de sentit la realitat material.

Si acceptem només l’existència d’un sol tipus de realitat, practiquem una metafísica monista (idealisme, materialisme); si defensem en canvi l’existència de més d’un tipus de realitat, aleshorem compartim una metafísica dualista o pluralista (cristianisme).

La metafísica orienta el pensament cap a temes que van més enllà del que es pot comprovar, ja que tracta aspectes que no es poden observar, en els quals no té cabuda l’experimentació. Tanmateix, si la raó es mantingués en els estrictes límits de l’experiència o de les ciències, no podria respondre cap de les preguntes que es plantegen sobre l’existència, la vida i la mort, Déu o l’ésser humà.